Infant i adolescent amb càncer
La malaltia, les hospitalitzacions, els procediments mèdics que reben els infants i adolescents, les absències escolars i en definitiva, tot el període que implica una malaltia oncològica – normalment un any – té una repercussió física, social i emocional, que caldrà entendre i estar-ne pendent, ja que aniran tenint diverses necessitats al llarg de tot el procés.
Pel que fa a la interacció de l’infant amb la seva família, es creen noves formes de relacionar-se i es produeixen canvis de rol. En molts casos es pot donar una sobreprotecció i canvis en les rutines i normes familiars que en el moment actiu de la malaltia són necessaris i que poc a poc seria bo poder reconduir. Tots aquests aspectes relacionals i emocionals són focus del treball psicològic que es realitza amb els infants.
Degut a les intervencions mèdiques, les situacions d’aïllament, els tractaments i els seus efectes secundaris i depenent de la localització del tumor, es poden donar afectacions a nivell cognitiu, les quals poden ser temporals o permanents. Entre d’altres:
- Dèficit d’atenció
- Dificultat per concentrar-se o de memòria a curt termini
- Dificultats d’aprenentatge
- Caldrà una valoració neuropsicològica per tal de veure si a la tornada al centre educatiu és necessària una persona de suport.
Comprensió de la malaltia segons l’edat
De 0 a 6 anys
Els infants d’aquestes edats solen interpretar el seu món situant-lo en un pla molt concret. Tant els nens/es que estan malalts com els seus companys, són incapaços de captar el significat del diagnòstic i les raons per les quals han de suportar els tractaments mèdics, tan feixucs i a vegades agressius.
Dels 0 als 2 anys, els infants que estan malalts, no tenen capacitat per comprendre què significa la malaltia però sí perceben canvis a l’entorn… la seva angoixa prové del temor a separar-se dels seus pares, essent al mateix temps, molt
susceptibles a la tensió o ansietat que perceben al seu voltant.
El més important per un infant d’aquestes edats és tenir a prop el seu referent cuidador. Com que en aquesta etapa hi ha un llenguatge expressiu poc desenvolupat és important que els adults posin paraules al què passa per tal d’ajudar-los en la gestió de les seves emocions.
Dels 3 als 6 anys, els infants comprenen millor què és una malaltia, però en tenen una concepció força simplista (símptoma = malaltia), no estableixen cap relació entre la malaltia i el funcionament interior de l’organisme.
La informació de la malaltia s’hauria d’adaptar a la maduresa evolutiva de cada infant, clarificant-los que no en són culpables i que aquesta no és un càstig. A la vegada, se’ls ha d’explicar que és normal que experimentin emocions com la por, l’ansietat i la tristesa. Amb un llenguatge expressiu més desenvolupat podran fer més demandes i expressar el seu malestar no només amb el plor.
En aquestes edats és important poder anticipar-se i explicar-los què està succeint al seu entorn i com va desenvolupant-se el procés mèdic.
De 7 a 12 anys
En aquesta etapa de desenvolupament poden continuar sentint els temors i preocupacions pròpies del nens/es més petits. Comencen a prendre consciència progressivament de les implicacions socials i dels canvis físics que com- porta la malaltia. Això suposa una major dificultat davant la caiguda del cabell, la malaltia i la mort, i els possibles canvis en l’entorn social.
A partir dels 7 anys, la comprensió per part dels nens/es del que implica la malaltia i el tractament és major i se’ls pot donar una explicació una mica més detallada, per tal de poder dissipar els seus dubtes i preocupacions sobre com els pot afectar el càncer. La seva curiositat per conèixer i raonar i el seu major coneixement del cos, augmenten la seva comprensió de la malaltia. El que no entenen és que els tractaments hagin de ser dolorosos i que, a vegades, es trobin pitjor que abans, un cop administrats.
A partir dels 10 anys, degut a cert grau de maduresa cognitiva pot aparèixer l’ansietat de mort i pot ser que es despertin més pors, angoixes, preguntes, sobre la pròpia mort o la dels més propers. Segurament plantejaran més qüestions sobre el tractament i els efectes secundaris.
De 12 a 16 anys
A l’adolescència les seves reaccions i preocupacions se centren d’una banda, en el propi cos, l’autoimatge i en com els veuen els altres. D’altra banda, en les relacions amb els seus amics i en les conseqüències a llarg termini de la seva malaltia. En tenen un concepte més elaborat i l’entenen com un procés.
Són molt conscients del seu aspecte físic i de com aquest canvia amb la malaltia i són més susceptibles al rebuig social. És vital que els companys tinguin una bona informació de la malaltia per tal de comprendre els canvis.
A més, cal tenir present que les motivacions dels nois i noies d’aquesta edat estan dirigides a l’adquisició de més autonomia i independència i durant aquest procés, tornaran a ser i a sentir-se completament dependents del criteri dels professionals i de l’atenció de la família.
En aquests moments està molt present el sentiment de pèrdua així com l’ansietat de mort, pensaments que els poden resultar difícils de gestionar. Tenint en compte que l’adolescència ja és una etapa de crisi en sí mateixa, si li sumem la vivència d’una malaltia greu i tot el que implica, en moltes ocasions serà necessari un suport per ajudar-los a gestionar-se emocionalment, ja sigui en aquell moment o més endavant.
A partir de 16 anys
Són capaços d’entendre la malaltia i el tractament en tota la seva complexitat, encara que acostumen a centrar la seva atenció en els símptomes i les limitacions que, la situació de malaltia, els imposa en les seves activitats quotidianes.
Acostumen a buscar emocions intenses i els impulsos influeixen en moltes de les seves decisions.
És un període que es caracteritza per l’ambivalència entre trobar una identitat pròpia i ser tractat com un adult, i la necessitat de sentir el suport, l’estimació i la seguretat que donen els pares. És necessari ser propers, mostrar que s’està
disponible per parlar quan ho desitgin sense aclaparar-los o pressionar-los si no en tenen ganes i oferir-los un espai segur a l’hora d’expressar el que senten.
Cal afavorir la seva presència en el procés d’informació així com la seva participació en la presa de decisions, respectant la seva necessitat de ser reconegut com individu amb capacitat de decisió.
Entre els 16 i els 18 anys, el menor competent haurà de donar personalment el seu consentiment abans de sotmetre’s a procediments mèdics o quirúrgics. En el cas de situacions que comportin un risc greu, segons el criteri mèdic, els pares en podran ser informats i la seva opinió es tindrà en compte per la presa de decisions.
